FOTO: Isaac Buj/Ara Balears

MERITXELL ESQUIROL SALOM
Analista cultural

Recordaré sempre el primer cop que vaig veure Jean Dielman 23 quai du commerce, 1080 Bruxelles (1976). En aquell moment tenia la sort i l’oportunitat d’estar vinculada a l'equip de dones que treballa en la Mostra Internacional de Films de Dones a Catalunya. Espai on encara descobreixo narracions cinematogràfiques amb propostes estètiques, narratives i polítiques, que suposen tota una alternativa i exercici subversiu als convencionalismes cinematogràfics clàssics i de producció i distribució habituals.

 

Heus aquí un dels films més agosarats que mai han circulat per la pantalla gran. Jean Dielman, la personificació d’un relat que suposa tota una ruptura amb el plaer escòpic clàssic, i un exercici de descoberta sobre qui sosté i com se sosté la cultura laboral remunerada. Allà són, 200 minuts de metratge que recreen al detall la matemàtica i meticulosa rutina d'una dona a la seva llar. Una dona que neteja, que té cura del seu fill adolescent, que fa pollastre arrebossat, que cuida de la criatura de la seva veïna, que compra pa, carn i va a la merceria. Una rutina que, a ulls d’aquell a qui li és aliena tantes vegades s’ha associat amb la feminitat ideal imaginada, o s’ha titllat d'obsessiva i fruit d’una neurosi per addicció a l’odre. Guant que la directora recull i retorna amb un final psicodramàtic -alerta spoiler-, en què la protagonista mata la seva font econòmica, un home que li compra sexe. Tot un colofó simbòlic, no sé fins a quin punt comprès, que il·lustra l'estat subaltern i d’explotació que ha estat necessari silenciar per legitimar i defensar que el que importa és el que passa fora, als carrers, en el nostres espais públics tan institucionalitzats.

 

A manca de poder enllaçar el film complet, aquí un assaig visual que ordena els patrons i ritmes temporals de la protagonista. Assaig que, si això és possible, multiplica la sensació de claustrofòbia i esgotament de les rutines domèstiques. 

En un moment en què reflexionem sobre el confinament des del confinament, és del tot urgent atendre, preguntar, conèixer i aprendre de les realitats de les persones, comunitats, i cultures que han viscut en un estat de confinament històric, simbòlic i perpetu.

 

Sabem que vivim moments d’excepcionalitat. Una excepcionalitat que, a nivell global, és racionalitzada per un estat d’astorament davant la revelació de la fragilitat del sistema. Rere la creença que aquest temps d’excepcionalitat ho és per què «no té precedents», la cultura de la por i l’agitació socials s’expressen en tot un seguit d’esglais. Estem en crisi. Algú diu que «sense precedents» perquè afecta tot el planeta. D’altres, perquè, «sense precedents», hem hagut d’aturar el principi il·lusori que suposa participar de la nostra cultura econòmica que és el principi de la rendibilitat. Principi-mantra pel qual s'associa que qui dia passa i disciplina laboral li posa, diners guanya. Altres veus destaquen l'excepcionalitat del moment perquè, «sense precedents», tot és culpa d'un virus. Quelcom immaterial. Un virus.

 

Davant aquest nerviosisme desmemoriat que fa que magnifiquem la situació actual sota la creença que tot el que estem vivint no té cap mena de precedent, la pregunta a fer-se, suposo, és saber de quin tipus de virus estam parlant.

 

Probablement, l’èmfasi dels nostre astorament atribuït a aquest «sense precedents» és conseqüència d'haver estat vivint en un estat d'autèntica excepcionalitat pel que té d'impostura i ficció. Perquè no saber, o no voler saber, a vegades, és un estat de gràcia. És parlar des del confort individualista i supremacista que ens ha desvinculat de la humanitat i d’allò humà del planeta. És parlar des de molt lluny del neguit i la por que suposa saber que per més dies, hores i esforços que hi posis no hi ha garantia que puguis competir amb les exigències econòmiques de la nostra lògica de mercat. És haver estat en mode passiu -per indiferència, conveniència o terror- davant l’existència dels processos d'explotació de la cultura laboral, estats de marginalitat i processos d’expulsió social sobre els quals hem escrit el nostre ideal de progrés.

 

En conseqüència, no saber o no voler saber dona peu a crear narracions alarmistes i universalistes que ens comminen a estar en peu guerra contra un virus que no es combat sinó que es cura; crear un relat que interpel·la la població mundial a una determinada disciplina de la responsabilitat a cop de sacrifici i vigilància de balconet, i que ens beneeix amb una moral de victòria que converteix en heroiques les activitats de manteniment i sostenibilitat que, exercides des del principi dels nostres temps, ens han permès complir anys.

 

Davant aquesta realitat, convé fer recerca, atendre i reconèixer les narracions i les veus històricament alienades. Fer proposta d’una nou imaginari cultural i narratiu que, des dels silencis i les opressions, ha construït coneixement i ha resolt i sostingut la vida natural i humana. Reivindicar nous ordres narratius que, tal com succeeix amb Jean Dielman, posin en crisi els ordres socials.

 

Si no fos pel confinament, aquests dies, a Es Baluard, tindríem l’oportunitat de xerrar, analitzar i gaudir de l’obra de Martha Rosler, artista plàstica i audiovisual, pionera en l’ús de la imatge com a eina d’anàlisi social i política. En la seva retrospectiva «Com hem arribat allí des d’aquí», resulta fonamental Semiotics of the Kitchen (1975) [https://www.youtube.com/watch?v=ZuZympOIGC0], obra emblemàtica en què en forma de performance satírica desemmascara la banalització a partir de la qual s’han posat en valor els treballs de les dones, i la empremta que deixen sobre els cossos de les dones els espais i treballs domèstics.

Poc més tard, la seva contemporània Barbara Kruger, amb la icònica proposta gràfica «Your body is a battleground» (1989) denunciava la tirania de la cultura de l’estètica i el consum sobre els cossos de les dones.

«Your body is a battlegroun», Barbara Kruger, 1989

Dues propostes narratives que convé actualitzar de nou. Dues propostes narratives que parlen de la instrumentalització dels cossos i les veus de les dones com a objectes de gaudi o com a eina gratuïta i explotada per al manteniment d’un ordre social pensat molt lluny de les seves realitats, ambicions, desitjos i propostes. Que amb una forta voluntat política donen comptes del no-lloc o lloc d’opressió que ocupen les veus i les experiències de les dones en els dos enclavatges econòmics a partir dels quals es legitima l’ideal de la cultura occidentalista: a) la cultura del consum com la gran plataforma d’accés i promoció social; i b) la necessària economia submergida d’allò domèstic i quotidià que garanteixi el funcionament de la cultura laboral i, per tant, de les diverses promocions socials.

 

Què passaria si es reconegués el valor polític de les veus dels col·lectius marginalitzats i empobrits? Seríem al mateix lloc si haguéssim demanat a les mestresses de casa quin és el model de cultura i societat sostenible, confortable, digne? Què passaria si les dones, o el sector de la cura-atenció-serveis històricament feminitzat, desclassat i també racialitzat fos tingut en compte per transformar de manera qualitativa la gestió dels espais públics i urbans?

 

En aquest marc d’interrogants, veus com les de Les Kellys, col·lectiu de cambreres de pis, organitzades i polititzades arreu del país, han de ser tingudes en compte amb urgència. A l’illa, aquests dies també es troba en estat líquid el projecte multidisciplinari on Les Kellys de les Balears, coordinades per l’artista visual Laura Marte, amb d’altres altres col·laboracions, treballen diferents accions que interpel·lin la ciutadania. Que donin a conèixer la seva situació precària en la cultura laboral; les dolences que s’acumulen en els seus cossos per l’exigència d’un treball en cadena feixuc, invisible i de ritmes impossibles, i, sobretot, donar compte de com són de necessàries les seves experiències i sabers a l’hora de pensar i planificar espais públics, arquitectures, i propostes de futur.

Nina, Guanyadora del Premi ArxiuKelly

Daniela Ortiz, artista d’origen peruà que viu a Barcelona, amb la seva exposició “97 empleadas domésticas”(2010) , revela als ulls el que durant segles ha conviscut amb nosaltres i que mai ha tingut ni reconeixement públic ni administratiu. Descobreix, literalment, els processos d’invisibilitat de les treballadores domèstiques. Posa al descobert les tecnologies, economies i sistemes organitzatius que han fet invisibles les persones amb qui hem conviscut, fins i tot en els espais més privats. Dones i racialitzades. A partir del recull de tot un seguit de fotografies de famílies plenament immerses en l’estil de vida occidentalista, se’ns planteja el repte visual d’albirar què tenen en comú totes les instantànies. I al cap d’una estona les trobam. O millor dit, no les trobam. En una cantonada, en el pla més allunyat a la centralitat de la mirada, enfosquides pels filtres, relegades o directament tallades/mutilades. Allí es troben les que contribueixen a la criança, les que compren, les que cuinen, les que netegen, les que planxen, les que recullen el correu, les que alimenten la canalla. La brutalitat del desvetllament ens interroga sobre quins són els processos i les relacions de poder que, malauradament, avui ja és gairebé inherent en els processos de progressisme i emancipació sociocultural. Podem accedir, podem participar, podem festejar, podem treballar, podem fer política, podem estudiar, podem gaudir.... tot el que es fa fora de casa és possible perquè dins hi ha una dona que fa la feina que ens dona temps. Que treballa en una feina que no cotitza en atur. Que el seu cost/hora es barema en precari. Sotmeses a un terra enganxós perquè altres puguin lluitar contra els sostres de vidre.

 

Encara que amb una sobremagnificació pròpia de qui ha descobert que l’aigua refresca, la situació d’excepcionalitat que vivim ha posat el descobert les fragilitats d’un sistema que ha menystingut sistemàticament les demandes i els sabers de la cultura de les cures. És moment d’aprendre d’aquells col·lectius i persones que al llarg de la història han mantingut un altre sistema de relacions amb l’entorn. Col·lectius i persones que han gestionat i gestionen la quotidianitat. Que fan possible el manteniment de la vida. Que fugen d’allò públic per crear comunitat. Que són les veus i els cossos que fan possibles les xarxes de suport mutu, i donen pausa i reparació als ritmes insostenibles sota els quals regulem la vida. En aquest sentit és important l’organització i celebració de processos participatius comunitaris, veïnals, de persones que són afins en els seus desitjos, sabers i demandes. Espais on descobrir el valor de les xarxes i la comunitat. Espais de significació i proposta política. Com l’acció Les dones som el barri, desenvolupada la tardor passada amb les veïnades de la Soledat en el marc de la trobada multidisciplinària «Antídots per un Paradís Fake» (XII Trobada d’Arquitectures Col·lectives). Una trobada de reconeixement mutu i d’interpel·lació als processos d'organització urbanística. D’organització de vida, en definitiva.

Foto: Miquel Julià, 2019

Finalment, i en sintonia amb les propostes de Margalida Ramis que també ha participat en aquest corol·lari de desitjos, reclamo la necessitat d’escoltar i aprendre de la capacitat crítica i lluitadora de qui ha viscut històricament en espai de dissidència, i en comunió amb la natura. Voldria compartir les veus imprescindibles de Julieta Paredes i María Galindo en representació del discurs revolucionari i del potencial creatiu de Mujeres Creando, col·lectiu feminista de tradició caribenya i llatinoamericana. 

Un enllaç que il·lumina sobre la necessitat de nous sistemes d’expressió i organització comunitària. Sobre manllevar-nos el prejudici del beneït ‘radical’ per començar a qüestionar quina és la genètica de la nostra memòria històrica institucionalitzada. Per començar a imaginar quines propostes de futur transformadores cal emprendre.

 

Davant tots aquests sabers, davant el coneixement i reconeixement dels sistemes d’expulsió i marginalització social -domèstics, sexuals, sexualitzadors, econòmics, adultcentristes, culturals, d’origen- que sosté el nostre ideal de progrés, no podem altra vegada substituir explotació i precarietat amb explotació i precarietat. Cal re-escriure. Cal fer proposta de nous ordres narratius que posin en crisi els hegemònics i institucionalitzats. I, sobretot, cal aprendre i escoltar de qui sap, de qui té expertesa en lluites i resistències, de qui té expertesa en processos revolucionaris i d’autèntica transformació dels territoris i sistemes organitzatius. Cal desenvolupar tot un activisme polític a nivell comunitari. Que faci evident que del trinomi que avui defineix l’estat d’excepcionalitat que avui vivim -Crisi.Virus.Planeta-, la paraula del mig és la més circumstancial.

Propostes per al futur

  • Facebook
  • Twitter
  • YouTube
  • Pinterest
  • Instagram
Issu.jpg
TikTok.jpg
  • Facebook
  • Instagram
#palmacultura
#palmaculturaoberta
#quedatacasa 
#quedateencasa