MARIA GOMEZ
Arquitecta i urbanista

Fa prop de vuit anys que faig feina d’arquitecta-urbanista en projectes de planejament general i derivat, tant en consultoria com dins l’Administració pública. Des de l’any 2016, m’he anat especialitzant en urbanisme estratègic; primer, a l’equip del Pla general de l’Ajuntament de Palma i, des del 2018, al Departament de Resiliència Urbana de l’Ajuntament de Barcelona.

 

Des que vaig començar a fer feina en resiliència, vaig notar un canvi. Estudiar arquitectura per a dedicar-me a l’urbanisme ja era estrany, però això de la resiliència ja sí que poca gent ho entenia. Futurisme? Malauradament, ens hem hagut de submergir en una emergència sanitària per a posar en valor la feina de la prevenció, de la gestió i de la mitigació de riscos, de la coordinació… en definitiva de la resiliència urbana.

Es tracta d’un nou concepte aplicat a les ciutats des de fa uns 10-15 anys, una nova exigència davant el paper clau que les ciutats han de desenvolupar per a garantir les condicions de vida per a un bon desenvolupament humà. És en aquest context que entenem la resiliència urbana com la capacitat de prevenir o minimitzar l’impacte de riscos naturals o antròpics als quals es veu exposada una ciutat, com les grans tempestes, la interrupció llarga de subministraments, atacs terroristes, crisis sanitàries, tensions duradores degudes a conflictes geopolítics, etc. També és la capacitat d’afrontar la crisi, i recuperar-se tan aviat com sigui possible per tal de mantenir les seves funcions essencials.

Les ciutats tenen una llarga història de resiliència. Ho explica molt bé Richard Sennet al seu llibre Construir i habitar: “Els problemes de salut pública foren els que feren repensar la ciutat, perquè les malalties afligien tant els rics com els pobres”. Fou així que nasqué l’urbanisme higienista de la mà d’Ildefons Cerdà a Barcelona i que a Palma es posà en pràctica amb el Pla Calvet a principis del segle XX.

Avui, en un context on, segons dades de les Nacions Unides, més del 54% de la població mundial es concentra en ciutats i s’espera que el 2050 convisquin a ciutats l’equivalent a tota la població mundial de l’any 2000, grans ciutats de referència com Nova York reclamen alliberar més espai públic per al gaudi del vianant. La necessitat del distanciament social pel COVID-19 està posant en relleu el poc espai que dediquen les ciutats a les persones. Aquestes darreres setmanes hem pogut comprovar com les cues davant dels pocs establiments oberts posen en evidència les voreres estretíssimes de Ciutat.

 

Però també hem de repensar l’àmbit privat. Hem de deixar de veure els habitatges des d’una lògica econòmica i convertir-los en espais per a viure-hi, descansar i treballar, si escau. S’ha d’actuar d’una vegada per totes contra la vulnerabilitat extrema de les llars amb lloguers alts, casos d’amuntegament, condicions d’infrahabitatge, etc. Per a ampliar la reflexió al respecte són molt suggeridors els Mapes del confinament de Barcelona.

Tot i que la lectura de la ciutat amb l’òptica de la resiliència ens prepara per a fer front a episodis desconeguts, com el que vivim actualment del COVID-19, l’avaluació d’impactes no ha de quedar només en el que és negatiu. Hem de ser capaços de treballar amb una visió global de la situació i trobar espais d’oportunitat en els episodis de crisi. Aquests dies tots hem vist com els animals estan ocupant de nou el seu espai i la qualitat ambiental del nostre entorn millora cada dia que passa.

 

I, finalment, com hem d’aplicar la resiliència urbana a la nostra ciutat? Tot i l’escenari desconegut on ens movem, hem de garantir el restabliment de tot allò que quedarà afectat a diferents nivells. Els impactes sobre la ciutat i la ciutadania de la crisi del COVID-19 estan per veure i dependran, en part, del temps que duri la situació d’excepcionalitat. I és clar que, des del punt de vista dels serveis essencials per al funcionament de la ciutat i del manteniment de la qualitat de vida de la ciutadania, les administracions públiques tenen marge d’actuació.

 

La recuperació d’un episodi crític es defineix com la velocitat i el grau en què l’economia d’una ciutat pot tornar a la normalitat. Això inclou la reconstrucció de fàbriques, habitatges i infraestructura feta malbé; reprendre la confiança del consumidor i reprendre els negocis. En el cas de l’emergència actual, es tracta d’un gran repte polític, operacional i social que implicarà un procés complex i multidimensional. Per això, és tan important donar resposta a un episodi crític com fer una avaluació de com ha estat aquesta resposta per a incorporar els aprenentatges al funcionament intern de l’organització pública i de la ciutat.

 

Ja endinsats en aquesta crisi sanitària, m’agradaria compartir les reflexions recents de na Yayo Herrero on fa una revisió de què és una emergència i posa en context la nova normalitat de l’emergència en què vivim. Aquesta nova realitat posa de manifest la necessitat d’integrar la resiliència més social en les polítiques públiques amb principis de suficiència, distribució de riquesa i de cures.

Tot i que la resposta immediata a l’episodi actual és la prioritat avui, caldrà fer una reflexió posterior sobre la necessitat d’integrar la resiliència urbana en la cultura política de l’Administració pública, tant en els seus vessants d’organització com de gestió dels serveis de la ciutat.

  • Facebook
  • Twitter
  • YouTube
  • Pinterest
  • Instagram
Issu.jpg
TikTok.jpg
  • Facebook
  • Instagram
#palmacultura
#palmaculturaoberta
#quedatacasa 
#quedateencasa