LA LIOPARDA TEATRE

La lioparda Teatre, companyia de teatre transfeminista de Mallorca. 

El teatre físic, el teatre d'objectes, màscares i titelles, combinat amb les tècniques del Teatre de les Oprimides, són el punt de partida i empenta per a donar forma als seus espectacles, que es reconeixen pel seu caràcter crític i feminista, el qüestionament dels models socials, del poder i les opressions, així com de les relacions humanes establertes. D’altra banda, La lioparda Teatre no només treballa a partir de la representació, sinó que també ho fa impartint tallers i formacions, entenent el teatre com una eina de transformació social on el cos esdevé protagonista de les subjectivitats que representa. 

 

Ens costa parar, ens costa molt deixar de ser productius. El capitalisme ha fet molt bé el seu treball i nosaltres hem posat tot de la nostra part perquè aquesta incapacitat per badar es transformi en tota una experiència enriquidora per a l’individu.

Qui es pot permetre parar i qui no? La meritocràcia en temps de la COVID-19 segueix a l’ordre del dia. 

Crear, crear, crear, fins i tot quan tot et diu que paris. Inclòs quan la teva creació té a veure amb l’espai públic/comú i amb el contacte. Com deixar de pronunciar-se davant d’aquesta gran restricció? Quin és l’espai públic avui quan la comunitat roman closa? És Google, Facebook i Twitter el nostre nou espai publicoprivat?

Qui està obligada a reinventar-se per no fracassar i qui pot gaudir de la reinvenció com a lloc confortable per a l’experimentació?

I mentre escrivim aquestes paraules no podem deixar de pensar en la pèrdua dels grans boscos comunals. Serà aquest un altre gran punt d’inflexió en la història de la pèrdua de llibertats col·lectives?

El teatre és ficció, una ficció que perd tot el sentit sense la perspectiva hàptica. 

L’hàptica designa la ciència del tacte, per analogia amb l'acústica (oïda) i l'òptica (vista). La paraula prové del grec háptō (tocar, relatiu al tacte). Alguns teòrics com Herbert Read han estès el significat de la paraula hàptica, referint per exclusió a tot el conjunt de sensacions no visuals i no auditives que experimenta un individu. Què esperam del teatre en el moment que l’hàptica només està permesa sota clau domèstica, quan el contacte lliure de contagi només es permet dins la família? Qui té el privilegi de gaudir d’aquesta família i, per extensió, d’aquesta hàptica?

Fa uns dies l’associació Ben Amics compartia, en aquesta nova plaça privada de Facebook,  un article on exposava la situació d’adolescents i joves LGTBIQ+ que han de conviure confinats amb familiars que no accepten la seva identitat o orientació. I és que tal com explica Donna Haraway en una conferència de la CCCB, la història queer no és una història que té a veure amb el vincle reproductiu, sinó més aviat amb el parentiu. Haraway assegura que a través del parentiu es poden generar vincles, aliances, que defugen de la lògica capitalista de producció i reproducció. Són vincles amb aquell parent estrany, ja que no cal que sigui íntim; va molt més enllà, és més mundà. El parentiu té a veure amb la història de la carn i no de la sang. Va sobre fer afirmacions en la base del vincle i la relació.

I ara més que mai sorgeix la necessitat de sentir aquest vincle, aquest sentiment de pertànyer a la comunitat. Una comunitat que sovint no viu ni en la mateixa casa, ni en el mateix edifici, ni en el mateix carrer, ni en el mateix barri, poble, ciutat o país que tu, ja que no tot el món pot permetre’s viure a prop de qui s’estima o ser estimada allà on viu. Un sentiment de pertànyer a la comunitat que ara es materializa a través de la pantalla, a través d’allò visual i acústic, ja sigui en forma de videotrucada a la teva col·lega o d’iniciatives de suport mutu. En aquest sentit són fonamentals investigacions com les que actualment du a terme un grup de la Universitat Rey Juan Carlos, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona i la Universitat Complutense de Madrid sobre l’impacte de la COVID-19 en l’àmbit de les persones que s’identifiquen amb sexualitats i/o identitats no normatives (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, agènere, transgènre, trans* i altres sexualitats/corpolaritats fora de la norma cissexual i heteronormativa).

Ara ja ho podem afirmar: en aquest dies estam experimentant el col·lapse del sistema o, dit d’una altre forma, l’error del cis-tema i com es mobilitzen tots els mecanismes perquè l’engranatge no pari sota el temor de la sotragada que vendrà o que ja tenim a damunt. 

Mentre que l'elit dels més privilegiats, com sempre, segueix intocable, aliena a l’hàptica.

Però què ocorre quan la sotragada ja no té a veure amb la pèrdua de privilegis sinó amb la pèrdua de drets fonamentals? 

Els primers dies de confinament a les xarxes ens varem fer un fart de comparatives de la situació real actual amb la que proposa en forma de ficció la serie The Handmaid's Tale, ja que proposa un relats de ciència-ficció que qüestionen el grau de l’assoliment dels drets de les dones i/o les persones LGTBIQ+ i com aquests drets poden retrocedir molt fàcilment amb el ressorgiment de sistemes feixistes. Tanmateix, moltes de nosaltres, que ens identificam com a persones trans* o camioneres tan “marimatxos” que som impossibles d’encaixar en un tipus de dona desitjable en un model de mirada hetero, seguim sense estar representades a la sèrie.

Aquests buits de representació a nosaltres no ens semblen un fet intranscendent, ja que en general són personatges poc o gens representats en les arts escèniques i que sovint cauen en clixés que tendeixen al fetitxe o a la victimització. Però també imaginem la possibilitat  que sigui premeditat per part de l’equip de direcció i potser en el moment en què arranca la sèrie aquests personatges ja han perdut, fins i tot, el dret de ser representat, narrats, recordats. 

Ja de peus en terra, de tornada a la realitat que sembla més ficció que mai, recordam les nostres padrines i els nostres padrins explicant-nos històries de la guerra, històries per a no oblidar, perquè hi hagués transmissió d’allò que mai ens contarà la Història, per a que hagués un registre oral de la història dels perdedors, la història dels fracàs. Una història que sovint es una taca de pessimisme, pot semblar pessimista reconèixer-se en el fracàs, però també pot esdevenir un lloc de reconèixer-se en la resistència.

En el llibre  L’art queer del fracàs Jack Halberstam ens diu: “Aquesta història pot ser contada de moltes diverses maneres, jo  la cont aquí com un conte d’anticapitalisme, de lluita queer. També la cont com una narració sobre la lluita anticolonial, el rebuig a ser intel·ligible, i un art de la dissolució. Aquesta és la història d’un art sense mercats, una obra dramàtica sense guió, una narració sense progrés.”

Tanmateix, moltes de nosaltres hem viscut i vivim amb la mosca de l’apocalipsi rere l’orella i moltes de les decisions que hem pres al llarg de la nostra vida han caminat en l’art d’aprendre a fracassar, a col·lapsar, a ser improductiva, inreproductiva, estèrils.

 

Altres materials d’interès:

Reflexions situades des de perspectives decolonials referents a la situació de pandèmia Maria Galindo Mafe Moscoso 

Documentals relacionat amb històries silenciades: El silencio de los otros, Las llaves de la memòria. 

Relatoría gràfica de Tonina Matamalas.

Intervenció #01. Tallers de teatre, gènere i sexualitats.

Exposició "Teixit conjuntiu" de Tonina Matamalas, Casal Solleric 

  • Facebook
  • Twitter
  • YouTube
  • Pinterest
  • Instagram
Issu.jpg
TikTok.jpg
  • Facebook
  • Instagram
#palmacultura
#palmaculturaoberta
#quedatacasa 
#quedateencasa