JOAQUIM VALDIVIELSO
Professor de filosofia, terraferit.

Si vols un futur millor,

ja et pots començar a moure!

“Dir que tenim la natura dominada o que podem dominar-la és mentida. El que passa és que els humans tenim una capacitat impressionant per inventar-nos mentides i viure en mons de mentida”. Aquestes paraules de la filòsofa ecoanimalista Marta Tafalla poden ser el punt de partida per a qualsevol mirada a un futur postcovid.

Vivim i experimentam el món en relats, narratives, imaginaris, discursos... però alguns són directament mentida, ficcions. És una ficció que l’economia pugui créixer indefinidament en un planeta finit, que el mercat assigni eficientment el recursos, que l’interès individual sigui una base sòlida del vincle social, que només puguem viure del turisme, que el futur serà un etern retorn del present, que la inventiva i l’enginy humà trobaran solucions tècniques per als grans problemes que estam creant amb la nostra forma de viure. El creixentisme és un mite, el neoliberalisme és un dogma, la societat de mercat és un frau, l’edèn monoturístic és una il·lusió, el tecnoutopisme és un miratge, i l’autoengany és això, un engany. No obstant això, esperar que la crisi sanitària que vivim pugui obrir camí a un futur millor pot ser també una forma d’engany. Però el futur no està escrit. L’escrivim entre tots.

Amb alguna notable excepció, dins de l’oceà d’anàlisis que s’estan fent sobre la situació, inèdita, a què ens ha abocat aquesta pandèmia, domina la idea que ens ha obert els ulls, que ens ha tret el vel que ens impedia veure la realitat, que “ens ha posat davant un mirall sense maquillatge” (Antonio Casado), que aquesta mena d’interrupció de la quotidianitat ens ha fet cobrar consciència de la nostra vulnerabilitat (Josep Ramoneda), de les falles del sistema, que la normalitat era irracional, i que res no tornarà a ser com abans. Que és temps de prémer el botó del reset. I que serà per a millor. En paraules d’Alain Badiou, la crisi ha creat l’expectativa de moment inaugural, de fundació d’un nou estat de coses.

Entre els optimistes, n’hi ha que fins i tot apunten a la fi del capitalisme, com el rock-star de la filosofia pop Slavoj Žižek, per a qui el virus suposa un cop tipus ‘Kill Bill’ que permet albirar una societat alternativa en la qual fins i tot s’haurà acabat amb el “luxe obscè” del turisme de creuers i la producció d’automòbils. Sense arribar a aquests extrems, i sense deixar de tenir en compte que fins i tot Žižek és conscient dels perills latents en la crisi actual, domina una mena d’optimisme moderat pel que fa a les lliçons que estam aprenent mentre ens trobam confinats a casa.

D’una banda, està calant en la nostra consciència col·lectiva la certesa que cal desglobalitzar en algun sentit important, relocalitzar activitats dels sectors primari i secundari i fomentar economies de proximitat. Que cal guanyar en resiliència i sobirania. Al cap i a la fi, les xarxes d’hipermobilitat global, com el trànsit aeri i marítim, són autèntiques autopistes per a les pandèmies i l’extensió d’allò que Ulrich Beck batià com a “societat del risc”. I qui ens està alimentant aquestes setmanes? Com és que no podem produir mascaretes i material sanitari bàsic? Per sortir-se’n, cal que l’Estat reclami el paper que tenia en el passat, de garant de la provisió de necessitats bàsiques assumint plenament els sectors de l’energia, aigua, alimentació, salut, atenció a la dependència o investigació, com defensa l’economista ecològic Giogos Kallis. És a dir, cal reforçar els poders públics, inclosa la Unió Europea (Daniel Innerarity) i recuperar la idea base de la democràcia, la primacia d’allò públic i el bé comú. De fet, allà on els estats s’han mostrat més ineficients per fer front a la pandèmia ha estat justament allà on l’agenda neoliberal ha estat aplicada amb més entusiasme, com els Estats Units, el Regne Unit, Itàlia o Espanya (David Harvey).

Kallis incideix en una altra lliçó: “L’oportunitat de fer una societat que visqui millor amb menys.” S’ha fet palès, sense cap dubte, que podem viure sense allò que André Gorz anomenà “consum compensatori”, i que disposam d’un enorme potencial creatiu que reprimim devorant productes i serveis que en el fons no necessitam. Nogensmenys, sabem que a l’origen d’aquesta pandèmia es troba “la destrucció accelerada dels hàbitats” ecològics (Sonia Shah) i que el costat particularment “fosc del COVID-19 és “l’infern en aquest món” dels ‘mercats humits’ d’animals” on es va transmetre el virus al primer ésser humà (Peter Singer & Paola Cavalieri). Finalment, no cal dir que aquesta crisi és un avanç de les crisis climàtiques que amenacen en el futur més pròxim. “No em diguis pessimista” sinó realista, clama William Rees, promotor del concepte de petjada ecològica, quan recorda que “el 84% de la energia primària del món actual es deriva dels combustibles fòssils” i que la política climàtica “pareix dissenyada per a servir a l’economia del creixement capitalista” i no ha tingut el menor efecte en la reducció de les concentracions de CO2 atmosfèric. Com defensa el col·lectiu Última Llamada,  “hemos parado en seco: ahora hay que cambiar de dirección”, perquè aquesta pandèmia és només la primera de moltes altres que han de venir si no som capaços de crear una altra “normalitat” i de sortir de l’“estat de guerra permanent contra la natura i les classes populars”. Aquest és l’ideal de la política del decreixement, en paraules del seu impulsor Serge Latouche:

Aquesta pandèmia, a més, ha fet més evident que mai l’estructura social tan injusta en què se sustenta la “normalitat”. Com es distribueix el treball de cura, feminitzat i precaritzat, que cal dignificar i visibilitzar “amb un abordatge humà de la crisi del coronavirus” (Carlos Sánchez & Yayo Herrero). Les condicions de vida tan diferents que implica estar confinat quan es pateix pobresa en matèria d’habitatge, precarietat laboral i manca de serveis de dependència, i com cal, per exemple, deconstruir el procés d’especulació i hotelització del parc d’habitatge residencial, i recuperar una fiscalitat progressiva. O com allà on l’estructura social està estratificada també en el vector “racial”, com és el cas dels Estats Units i la majoria dels països americans, els morts per la pandèmia es concentren en els grups ètnics “minoritzats” i com, per tant, creix la pressió en favor d’un sistema públic i universalista de salut com a única garantia viable dels drets bàsics de ciutadania i evitar allò que Foucault anomenava “racisme d’Estat”. Com diu Vicenç Navarro, “les polítiques econòmiques neoliberals maten. Cal canviar-les”.

Ara bé, però és que no sabíem tot això? Com diu Marina Garcés, “la vulnerabilitat i la interdependència ja hi eren, cada dia, com a realitat quotidiana per a la majoria. Què ens impedia veure-les i pensar-nos des d’elles?”

La resposta és que el que ens impedia veure la fragilitat del sistema, la nostra vulnerabilitat, “la desigualtat i la violència social sobre la qual funciona la nostra normalitat” -com diu Garcés- són les mentides. Les ficcions del creixentisme; del liberalisme; del tecnoutopisme; de l’economia verda, circular, blava; del turisme sostenible o col·laboratiu. I aquestes mentides tenen una raó de ser: el repartiment del poder. Encara més, les crisis solen accentuar la desigualtat en el repartiment de les cartes del joc social.

Aquests dies resulta impossible no pensar en la tesi de Naomi Klein sobre “la doctrina del xoc”. Per a Klein, les crisis són els millors escenaris per al “capitalisme del desastre”, sia després d’una de les crisis cícliques d’acumulació, sia després de catàstrofes “naturals”, com va ser l’huracà Katrina o el tsunami asiàtic. Després d’un cataclisme socionatural es produeix una mena de tabula rasa en l’ordre institucional: les conquestes socials i llibertats bàsiques queden en suspens; els poders públics, en fallida; la població, disgregada, empobrida i desorientada. És el moment ideal per a fer un reset. Llavors fan aparició els grans poders corporatius, les xarxes corruptes, i, emparades en l’evangeli neoliberal, imposen retallades en els serveis públics, tota mena de rebaixes en legislació laboral, fiscal, urbanística i ambiental, la captura de l’Estat a través del deute i l’agenda d’”ajustament estructural”, i la mercantilització de béns fins llavors al marge del capitalisme, per a obrir un nou jaciment de guanys fàcils sobre el que David Harvey ha explicat com a “acumulació per despossessió”.

Recentment, Klein ha desenvolupat el seu treball en relació amb el canvi climàtic. Aquí la podeu veure al CCCB de Barcelona

Encara que la perspectiva de Klein ens pugui semblar molt llunyana, cal parar-hi esment. Som davant del “xoc econòmic més gran de la història” (Adam Tooze). El deute estatal podria multiplicar per tres vegades el que encara estam pagant de la crisi financera del 2008. La taxa d’atur superarà amb escreix la del crac del 1929. El grans grups financers ja estan celebrant que el cost es mutualitzi amb deute públic, com ha fet el megafons Blackrock, partícip destacat en la propietat de fins a 21 grans empreses de l’Ibex 35. No és casual que el sector de la construcció hagi pogut continuar actiu ben entrat l’estat d’alarma, o que el trànsit aeri estigués operant amb normalitat ja començat el confinament, i, pel que fa a les Balears, que mentre no podíem sortir de ca nostra arribassin centenars de vols a l’aeroport de Son Sant Joan i el renou de les obres no s’hagi aturat ni quan ha estat decretat el cessament de la seva activitat. I el complex turisticoimmobiliari no ha perdut el temps, en ple estat d’alarma, per a pressionar els nostres governants i exigir privilegis i canvis normatius per a tornar a la “normalitat” com abans millor i recuperar el temps perdut. Aquests són indicis no tan sols de la distribució del poder imperant sinó que, més enllà de les grans incerteses que planegen sobre els propers mesos, tot apunta a un escenari de xoc desastrós i de fundació d’una “normalitat” encara més irracional.

No és casual, llavors, que hi hagi també veus pessimistes sobre el futur possible a curt termini. En particular, cal prendre’s seriosament les que alerten que una quarantena amb l’exèrcit al càrrecs i suspensió de drets fonamentals és “la tempesta perfecta per a l’autoritarisme” (César Rendueles) i el control social (Josep Ramoneda, Marina Garcés). De fet, el primer estudi realitzat sobre la qüestió ja mostra que durant el confinament ha crescut entre la població espanyola la predisposició als lideratges forts, la restricció a la llibertat individual i el govern tecnocràtic (Francesc Amat et altri). Preocupant.

Però hi ha altres perills a l’hora de construir un futur millor postcovid. Un d’aquests és la conspiranoia. Creure que la pandèmia és una invenció, com fa el filòsof Giorgio Agamben, no només és una explicació massa simplista, sinó que convida a la inacció: com lluitar contra un poder omnímode, una mena de deus ex machina que tot ho controla? (el llibre Sopa de Wuhan recull aquest debat, amb intervencions de pensadors com Judith Butler o Byung-Chul Han).

I un altre perill és el pensament positiu. Aquestes setmanes sentim missatges que el millor antídot contra la por és l’amor, que el sentit de la comunitat i el veïnatge canviaran el món, que els afectes i el suport mutu activats aquestes setmanes ens mostren el camí del futur. Són grans valors, sense cap dubte. Però no són valors polítics. Ens esperonen a una transformació moral, psicològica, individual; a ser emprenedors d’un mateix, quan el que fa falta és canviar el món compartit, el món de tots, entre tots. Convé recordar aquí el que Barbara Ehrenreich diu al seu llibre Somriu o mor: el pensament positiu és una forma de control social.

Si les expectatives optimistes postcovid s’han d’assolir, en major o menor mesura, caldrà quelcom més que una actitud positiva davant l’adversitat. Fins ara, els nostres líders, les elits dirigents i la classe política han mostrar una gran falta d’imaginació política. Costa molt trobar senyals de projectes que apuntin a una societat diferent. El liberalisme, en diferents versions, ha penetrat tot l’espectre polític, i les agendes econòmiques no s’han sortit de la senda històrica del desenvolupisme. Aquí, a les Balears, les sortides de les crisis s’han trobat en noves rondes o booms turisticoimmobiliaris, en més del mateix, amb petites variacions segons el color polític. Per a obrir un futur postneoliberal, postcreixentista; per a fer les primeres passes per a una societat resilient amb una economia diversificada i descarbonitzada; perquè la transició no sigui traumàtica ni injusta socialment, caldrà actuar. Caldrà “pensar la pandèmia” (Antonio Campillo) col·lectivament, debatre, organitzar-se, mobilitzar-se; fins i tot caldrà “desobediència en massa” en paraules de Jorge Riechmann, que fa dècades que anuncia l’arribada de col·lapses i explora formes de construir alternatives a partir d’experiències participatives i mitjans pacífics:

Després de la crisis del 2008, i com a reacció a les polítiques d’austeritat i la crisi de legitimitat política, es va obrir un nou cicle polític a tot el món. Grans mobilitzacions socials varen catalitzar arreu, com el 15M, arran de les primaveres àrabs. I es van despertar grans expectatives de canvi, il·lusions d’un moment constituent, fundacional. Però el món, inclòs el nostre, ha acabat sent més desigual i fràgil del que era llavors. I ara l’escenari que vivim és molt més incert, i la crisi és molt més profunda que aquella que hem identificat amb la bombolla del totxo i les hipoteques subprime.

Si volem un món millor, s’haurà d’imaginar, discutir i lluitar. A les xarxes socials i els mitjans de comunicació, a les escoles i els centres de treball, als carrers i als parlaments, als partits i als moviments socials. És el moment d’afrontar aquests espais com a terrenys on es juga el futur. Com fan José Antonio Mansilla i Sergi Yanes amb el projecte Cerrado por vacaciones. Retrato de un vacío turístico, mostrar l’arena pública buida, i convidar-nos a reapropiar-nos-en per a crear un futur millor:

Les nostres institucions no estan dissenyades per al que ve. Ni la nostra cultura política. Ni els agents socials. Qui vol tornar al passat, aprofitar el xoc en benefici propi, qui somnia un nou boom turisticoimmobiliari, ja s’està movent. Sense la teva indignació, pressió, organització i mobilització no hi haurà un futur possible millor que el present. Si vols un futur millor, ja et pots començar a moure!

“No dubtis mai que un petit grup de ciutadans pensants i compromesos poden canviar el món. De fet, són els únics que ho han aconseguit.”

(Margaret Mead)

  • Facebook
  • Twitter
  • YouTube
  • Pinterest
  • Instagram
Issu.jpg
TikTok.jpg
  • Facebook
  • Instagram
#palmacultura
#palmaculturaoberta
#quedatacasa 
#quedateencasa